L'art egipci ve marcat per l'organització politico-religiosa de la civilització egípcia. La seva religió i el get de creure en una vida més enllà generen expressions artístiques al seu entorn.
1- Mira de descobrir quina era l'organització política, social i religiosa de la societat d’Egipte.
2- Investiga sobre el culte als morts, la immortalitat i la resurrecció.
CULTE ALS MORTS
La momificació, en l’Antic Egipte, formava part d’un ritual SAGRAT que durava més de dos mesos. El mort, una vegada ja era momificat, era enterrat dins d’un taüt i dipositat a la cambra funerària amb estatuetes, recipients i altres objectes que es pensaven que els hi serien útils per l’altre món. Per la seva entrada a l’altre món, calia passa una prova que s’anomenava: La pesada de l’ànima.
El cor del mort (El cor del mort, representava, la consciència) es dipositava sobre un platet d’una balança, i a l’altre platet la ploma de Maat (Maat es la deessa de la veritat i de la justícia).
Un tribunal compost per déus i presidits per Osiris (Osiris, era el Déu dels morts i del món inferior) tenia la decisió final:
Si el cor pesava més que la ploma de Maat, el mort podia viure eternament, però si pesava menys, el difunt patia una segona mort i suposava el final de la seva condició immortal.
PROCÈS DE MOMIFICACIÓ:
Primer pas: S’extreia el cervell.
Segon pas: S’extreien les vísceres (excepte el cor i els ronyons)
Tercer pas. Les vísceres es col·locaven en un recipient anomenat got CANOPOS, embolicades en draps de lli amb substàncies aromàtiques.
Quart pas: El cos s’assecava químicament dipositant una barreja de bicarbonat de sodi i sal (durant 40 dies)
Cinquè pas: S’omplia l’interior del cos amb espècies i limoprocedents del Nil i li ficaven ulls de vidre.
Sisè pas: Es cosia la incisió
Setè pas: Els cos s’envenava amb tires de lli i al damunt si col·locava resina.
IMMORTALITAT
El cos físic és per la terra.
L’ànima és per al cel.
La humanitat s’identifica per la seva pròpia consciència.
Segon pas: S’extreien les vísceres (excepte el cor i els ronyons)
Tercer pas. Les vísceres es col·locaven en un recipient anomenat got CANOPOS, embolicades en draps de lli amb substàncies aromàtiques.
Quart pas: El cos s’assecava químicament dipositant una barreja de bicarbonat de sodi i sal (durant 40 dies)
Cinquè pas: S’omplia l’interior del cos amb espècies i limoprocedents del Nil i li ficaven ulls de vidre.
Sisè pas: Es cosia la incisió
Setè pas: Els cos s’envenava amb tires de lli i al damunt si col·locava resina.
IMMORTALITAT
El cos físic és per la terra.
L’ànima és per al cel.
La humanitat s’identifica per la seva pròpia consciència.
Després de la mort terrestre, l'ànima ve a embolicar a la mòmia transformant-se en la seva Ka,
és a dir la seva doble; al pas que l'esperit es transforma en esperit astral i tots dos, Ka i Ba,
s'uneixen per mitjà del cordó d'Osiris, esperit superior, per formar un esperit sol.
Tres substàncies, doncs, en un sol cos. Nombrosos frescos que representen la immortalitat
de l'ànima i altres escenes religioses han estat trobats a les cases en què vivien els faraons;
i moltes pintures i decoracions en els monuments funeraris i en les tombes simbolitzaven
la supervivència del difunt a l'altre món, és a dir la vida eterna. I per això eren anomenades
"cases de l'eternitat".
A Egipte, la immortalitat va ser part important de tota la seva civilització.
La literatura funerària Egípcia és prou i variada.
Els Textos de les Piràmides (2500, 2300 a. De C.)
Els Textos dels Sarcòfags (2300, 2000 a.C.)
Llibre dels morts (1500 a.C.)
I altres que s'han conservat fins al nostre dies.
El més famós de tots ells, el Llibre dels morts, no és un llibre sinó, una col·lecció de fórmules heterogènies.
Els textos de les Piràmides descriuen les creences de la vida ultratomba, per la qual cosa
narren el viatge celeste del faraó en forma d'ocell (oca, bernat pescaire -halcón-, llagosta o
escarabat) ajudat pels déus per convertir-se ell mateix en un déu .
Gran quantitat d'aquests textos narren les diferents etapes d'assimilació ritual del
faraó mort a Osiris. En els Textos dels Sarcòfags, Osiris, és el model de tot home que espera
superar la mort, en altres textos, se celebra la resurrecció d'Osiris.
RESURRECCIÓ
La resurrecció de l'ànima, era representada en forma de figura humana.
Els ritus adequats per a l'eterna felicitat de l'ànima eren els que va realitzar Isis quan hi va
haver de ressuscitar al seu espòs Osiris, i per això, els seguidors d'aquest havien de practicar
els mateixos que van ser capaços de tornar-li la vida. El sacerdot simulava obrir la boca del
difunt i li deia: "Te la obro perquè puguis parlar, menjar i beure ...."; després efectuava
cerimònies anàlogues amb els braços i cames, indicant l'ús que havia de fer dels seus membres.
Creien poder reanimar els cossos mitjançant la màgia imitativa i, així, mòmies i estàtues es
transformarien en éssers vius dins de l'ombrívol misteri de la tomba.
Els membres de la família portaven a les mans branques d'olivera,
símbol de la resurrecció, i els homes es deixaven créixer la barba en senyal de dol.
A més, era costum oferir un banquet als parents i amics a la casa del difunt,
i en tals ocasions es posaven un collaret funerari, indumentària adequada i efectuaven certes
ablucions especials.
3- Relaciona el que descobreixis amb les expressions artístiques típiques de l'antic Egipte (arquitectura, escultura i pintura)
ARQUITECTURA
La majoria d'arquitectura en l'antic egipte era arquitectura funerària i/o religiosa.
L'arquitectura funerària, es va iniciar amb les mastabes.
Les mastabes eren edificis rectangulars amb murs de talús i amb una cambra funerària a l'interior.
Després, Imhotep, construeix la piràmide esglaonada, que es la superposició de mastabes per el faraó Djoser.
Cal destacar: Kheops, Kefren i Mizer a Gizeh.
Després, van fer els hipogeus (o cases de l’eternitat), que són un conjunt de càmeres sepulcrades excavades en la roca que van començar a realitzar-se a l’imperi mitjà però que tindran l’esplendor al imperi nou.
Van ser construïts perquè no evitaven els assalts dels lladres als faraons.
Cal destacar: Vall dels reis, Vall de les reines.
Les piràmides, en l'imperi Antic, s'utilitzaven amb un simbolisme religiós i certament polític.
Religiós: Representaven a Ra, el Déu del Sol.
Polític: Té una relació entre divinitat i el faraó.
ARQUITECTURA: RELIGIOSA
En l'arquitectura religiosa, els temples eres llargs i simètrics, perquè buscaven respresentar el riu Ni.
Cal destacar: El Temple Hatsepsut.
Després formaven temples per una avinguda d'esfinxs, porta d'accés feta amb pilons en gorma de talús, pati porticat, sala hipòstila i un sancta sanctrum.
Cal destacar: Luxor, Karnak i Idfa.
ESCULTURA
L'escultura egípcia constitueix un capítol molt interessant en les seves dues facetes: escultura de ple i en relleu.
Sorgeix com a representació de la imatge com un element de supervivència. És el mitjà per fixar la personalitat del déu o del difunt. A més està escultura serveix per a la celebració de pràctiques religioses que requereix el difunt per la seva peregrinació a l'altre món i l'escultura divina per oferir-li les ofrenes.
Les característiques principals es mantenen sense canvis importants al llarg de tots els Imperis, encara que es poden observar petites variacions:
Mantenen un caràcter de rigidesa, hieratisme, són molt estàtiques. Això és una manera de transmetre la permanència (volen mantenir o fixar la vida). Quan hi ha representat un episodi són escenes relacionades amb la transitorietat. Això es veu en les escultures dels servidors, els nobles i sobretot del faraó, molt hieràtic. En l'escultura de ple volum s'eviten tot tipus de sortints per evitar el risc de trencaments.
Totes obeeixen el principi o la llei de la frontalitat (formulada pel danès Lange al segle XIX), són escultures molt frontals, molt simètriques. Això es mantindrà en l'Antiguitat fins a Grècia. Hi ha una gran geometrització, l'estàtua s'articula amb plans horitzontals i verticals, de forma octogonal.
Els materials més normals són el granit, el basalt i la calcària. També s'utilitzava la fusta o, si són petites, altres materials nobles, com l'ivori. Per al faraó s'utilitzaran els materials més nobles. Especialment les de fusta i les de calcària se solien policromar i poden portar materials incrustats, sobretot en els ulls, per donar més vida a l'escultura.
La mida és variable, hi ha algunes grans, altres de mida natural i altres petites, però sí es busca una certa proporció, mai hi ha membres que desentonin, fins i tot en les estàtues colossals. Realisme, encara que va cap a l'idealisme en moltes ocasions.
Són retrats molt veraços d'animals i del faraó, encara que si escau es solen evitar els defectes. Actitud de calma i equilibri. Això també està relacionat amb el hieratisme i ens portaria a una certa monotonia
Poden estar decorats amb jeroglífics, sobretot en les vestidures oa la base sobre la qual es recolzen, el que en moltes ocasions permet identificar la figura.
Els relleus solen ser baix relleus, que solen estar sempre policromats.
Van a tenir una major mobilitat que les estàtues, encara que amb un moviment rígid, una mica convencional. Aquests relleus es regeixen per la llei de la màxima claredat: es veu la figura en relleu com si la veiéssim des de diferents punt de vista (ulls i tors de front, resta del cos de perfil).
L'escultura d'embalum es pot dividir en tres grups: escultura del faraó, escultura cortesana i escultura popular.
PINTURA
La pintura es feia servir per decorar les parets de temples i tombes, així com per il·lustrar papirs.
Una tècnica molt emprada va ser la del fresc. Per aconseguir els colors dels pigments es diluïen en aigua abans de ser aplicats sobre una paret humida.
La temàtica era molt variada i oscil·lava entre les representacions religioses de caràcter simbòlic (déus, ritus) i les escenes de la vida quotidiana executades amb gran realisme. Hi ha nombroses repesentaciones de plantes i animals.
Els personatges de major importància (faraó, sacerdots, etc.) es pintaven en major grandària que els de menor categoria.
Tret típic de la pintura egípcia és que les figures es dibuixaven de perfil, quedant únicament de front el tronc i els ulls. Una altra de les seves característiques és l'absència de perspectiva i l'ocupació de colors plans, és a dir, sense degradar o difuminar. D'altra banda, els homes es representaven amb pell més fosca que els de les dones.
Després, van fer els hipogeus (o cases de l’eternitat), que són un conjunt de càmeres sepulcrades excavades en la roca que van començar a realitzar-se a l’imperi mitjà però que tindran l’esplendor al imperi nou.
Van ser construïts perquè no evitaven els assalts dels lladres als faraons.
Cal destacar: Vall dels reis, Vall de les reines.
Les piràmides, en l'imperi Antic, s'utilitzaven amb un simbolisme religiós i certament polític.
Religiós: Representaven a Ra, el Déu del Sol.
Polític: Té una relació entre divinitat i el faraó.
ARQUITECTURA: RELIGIOSA
En l'arquitectura religiosa, els temples eres llargs i simètrics, perquè buscaven respresentar el riu Ni.
Cal destacar: El Temple Hatsepsut.
Després formaven temples per una avinguda d'esfinxs, porta d'accés feta amb pilons en gorma de talús, pati porticat, sala hipòstila i un sancta sanctrum.
Cal destacar: Luxor, Karnak i Idfa.
ESCULTURA
L'escultura egípcia constitueix un capítol molt interessant en les seves dues facetes: escultura de ple i en relleu.
Sorgeix com a representació de la imatge com un element de supervivència. És el mitjà per fixar la personalitat del déu o del difunt. A més està escultura serveix per a la celebració de pràctiques religioses que requereix el difunt per la seva peregrinació a l'altre món i l'escultura divina per oferir-li les ofrenes.
Les característiques principals es mantenen sense canvis importants al llarg de tots els Imperis, encara que es poden observar petites variacions:
Mantenen un caràcter de rigidesa, hieratisme, són molt estàtiques. Això és una manera de transmetre la permanència (volen mantenir o fixar la vida). Quan hi ha representat un episodi són escenes relacionades amb la transitorietat. Això es veu en les escultures dels servidors, els nobles i sobretot del faraó, molt hieràtic. En l'escultura de ple volum s'eviten tot tipus de sortints per evitar el risc de trencaments.
Totes obeeixen el principi o la llei de la frontalitat (formulada pel danès Lange al segle XIX), són escultures molt frontals, molt simètriques. Això es mantindrà en l'Antiguitat fins a Grècia. Hi ha una gran geometrització, l'estàtua s'articula amb plans horitzontals i verticals, de forma octogonal.
Els materials més normals són el granit, el basalt i la calcària. També s'utilitzava la fusta o, si són petites, altres materials nobles, com l'ivori. Per al faraó s'utilitzaran els materials més nobles. Especialment les de fusta i les de calcària se solien policromar i poden portar materials incrustats, sobretot en els ulls, per donar més vida a l'escultura.
La mida és variable, hi ha algunes grans, altres de mida natural i altres petites, però sí es busca una certa proporció, mai hi ha membres que desentonin, fins i tot en les estàtues colossals. Realisme, encara que va cap a l'idealisme en moltes ocasions.
Són retrats molt veraços d'animals i del faraó, encara que si escau es solen evitar els defectes. Actitud de calma i equilibri. Això també està relacionat amb el hieratisme i ens portaria a una certa monotonia
Poden estar decorats amb jeroglífics, sobretot en les vestidures oa la base sobre la qual es recolzen, el que en moltes ocasions permet identificar la figura.
Els relleus solen ser baix relleus, que solen estar sempre policromats.
Van a tenir una major mobilitat que les estàtues, encara que amb un moviment rígid, una mica convencional. Aquests relleus es regeixen per la llei de la màxima claredat: es veu la figura en relleu com si la veiéssim des de diferents punt de vista (ulls i tors de front, resta del cos de perfil).
L'escultura d'embalum es pot dividir en tres grups: escultura del faraó, escultura cortesana i escultura popular.
PINTURA
La pintura es feia servir per decorar les parets de temples i tombes, així com per il·lustrar papirs.
Una tècnica molt emprada va ser la del fresc. Per aconseguir els colors dels pigments es diluïen en aigua abans de ser aplicats sobre una paret humida.
La temàtica era molt variada i oscil·lava entre les representacions religioses de caràcter simbòlic (déus, ritus) i les escenes de la vida quotidiana executades amb gran realisme. Hi ha nombroses repesentaciones de plantes i animals.
Els personatges de major importància (faraó, sacerdots, etc.) es pintaven en major grandària que els de menor categoria.
Tret típic de la pintura egípcia és que les figures es dibuixaven de perfil, quedant únicament de front el tronc i els ulls. Una altra de les seves característiques és l'absència de perspectiva i l'ocupació de colors plans, és a dir, sense degradar o difuminar. D'altra banda, els homes es representaven amb pell més fosca que els de les dones.
No hay comentarios:
Publicar un comentario