ANÀLISI FORMAL D'UNA ESCULTURA

Victòria de Samotràcia

DESCRIPCIÓ:

El vigor i el moviment del tors i les ales, amplificat per la bella corba de la proa que li fa de pedestal, així com la inclinació i el balanceig de la roba, inflada pel vent, que s’humanitza tot deixant entreveure la bellesa femenina sota els vels lleugers. La figura femenina de la Victòria amb ales, la deessa Nike dels grecs, es posa sobre la proa d’un vaixell, una nau imaginària que actua de pedestal de la figura femenina, el cos de la qual presenta una lleu torsió. L’estàtua va embolicada en un fi mantell que s’adhereix al cos i deixa veure la seva figura, amb les ales desplegades i en tensió. La textura és extraordinària, fins al punt que sembla que la roba que porta estigui molla. Les robes agitades pel vent configuren el dramatisme d’una composició seductora.

TÈCNICA:

Tècnica dels draps molls> consisteix a representar el cos humà a través de transparències, com quan està cobert de roba (en general una sola capa i en principi bastant ampla, com, per exemple, una túnica) mullada, que s'enganxa al cos però de tant en tant produeix plecs decoratius.

COMPOSICIÓ:

1: Eixos de simetria: L'obra presenta una composició oberta en la que predominen les línies diagonals i corbes que doten l’escultura d'un gran dinamisme el qual es veu reforçat per l'avançament de la cama dreta i el recargolament dels plecs de la vestimenta. Les robes agitades pel vent configuren el dramatisme de la composició.

2: Moviment: El moviment impetuós de la Niké s'expressa en els draps que s'agiten i volen, i en les ales desplegades cap als costats i enrere. L'escultor ha volgut captar l'instant en què se situa sobre l'embarcació. La vestimenta lleugera, de “draps mullats”, adherits al cos, mig amaga les formes i les carrega de sensualitat i misteri, dotant el cos de la Niké d'una bellesa molt seductora.

3: Volum: Els volums de la figura i la vestimenta que la cobreixen sembla que s'adhereixin al cos, traslluint al mateix temps les sensuals formes d'una dona, una dona mítica que en comptes de braços posseeix ales, que aquí estan desplegades amb el plomatge inflat per la acció del vent.

4: La llum llisca sobre la superfície creant efectes de clarobscur.

5: Equilibri: Les línies eix de l'obra són les diagonals i corbes, que produeixen desequilibri.

TEMPS I RITME

Els documents escrits de l'època en què es va realitzar l'obra ens han revelat que l'escultura representava la commemoració d'una victòria naval. També se sap que la seva ubicació original estava a l'aire lliure, sobre un gran pedestal que posseïa la forma de la proa d'un vaixell, als peus del qual s'estenia un estany d'aigua, amb roques i cascades.

El dinamisme de la composició es completa amb les múltiples i delicades corbes del vestit.

TEXTURA I ACABAT:

La textura és extraordinària, fins al punt que sembla que la roba que porta estigui molla. Presenta un volum massís i compacte trencat pels dos apèndixs que formen les ales, els quals, juntament amb el recargolament de la vestimenta, donen a la figura sensació de lleugeresa.

 

Dorífor de Policlet

DESCRIPCIÓ

El Dorífor, en l'imaginari col·lectiu, és l'encarnació del cànon clàssic. L'escultura aplica per primera vegada el sistema de proporcions ideal per a un cos i els estudiosos del tema no es van posar d'acord sobre quina n'era la mesura base. Les primeres teories diuen que era la falangeta del dit petit i, gràcies a aquesta, es podia fer un càlcul de totes les altres mesures del cos. Però Policlet, en El cànon, va deixar establert que l'altura total de la figura hauria de ser el seu cap multiplicat per 7.

TÈCNICA

Utilitza una regla de proporcions en la qual el cos guarda un perfecte equilibru entre l’harmonia anatòmica, un lleuger moviment d’espatlles i maluc, i l’altura completa de l’estàtua.

COMPOSICIÓ

1: Eixos de simetria: Parteix d’un eix de simetria, propi de la figura humana, però trencat pel sistema del Contraposat, cosa que li dóna vida i moviment a l’estàtua, és a dir, la disposició harmònica entre els membres del cos.

2: Moviment: Ens trobem davant una forma estàtica, però que porta implícit un moviment contingut. El peu esquerre comença un moviment potencial, entès com a tensió immediata.

3: Volum:  Dorífor es una escultura externa i també oberta, ja que una de les seves extremitat aguanta una llança i sobresurt del context de l'estàtua.

4: Llum: La llum incideix d’una manera homogènia en tota la figura, ja que hi predominen les superfícies convexes, i per això no hi ha una accentuació del clarobscur. En definitiva, s’hi aprecien poques ombres i hi prevalen les superfícies arrodonides i de gran lluminositat.

5: Equilibri: La figura transmet equilibri, al que ajuden tots els elements de l'escultura. Començant per la seva postura. Tot el pes del jove descansa sobre la seva cama dreta, mentre que l'esquerra s'endarrereix una mica recolzant-se en els dits del peu.

TEMPS I RITME

En el seu temps es va convertir en un símbol de bellesa i proporció, basant-se en que l'ideal de l'home era que la seva alçada fora set vegades l'altura del cap. I així es van representar moltes de les escultures de la Grècia clàssica.

Té un ritme alternant; l’estàtua descarrega el seu pes sobre la cama dreta i aquesta suportat el pes de tot el cos. Tota la postura del cos depèn d’aquesta acció. Per contra, doblega la cama esquerra, en posició d’aixecar el peu en una tímida actitud d’iniciar el pas i d’avançar.

TEXTURA I ACABAT

Es una escultura classificada dempeus, de forma exempta, que permet ser contemplada des de totes les perspectives. El seu material és de marbre.